Quedada Cadira Chapter one

Com a agència de comunicació, Periferia es veu abocada a molts reptes diaris. Cada projecte de disseny, de promoció, cada campanya publicitària, cada web, cada aplicació mòbil té el seu conjunt de decisions importants a molts nivells. Inclús quan ens fiquem en projectes que semblen similars a altres coses que hem fet abans, acaben apareixent circumstàncies noves, no contemplades, que han de resoldre’s perquè tot qualli. No és una feina avorrida la nostra, la veritat.

Tot i això, fa uns mesos vam veure que un dels reptes clau, potser el més important de tots, era la nostra pròpia comunicació interna. Fa temps que vam entendre la necessitat d’una bona organització per la comunicació tècnica, posant-nos en marxa per sistematitzar el flux dels projectes; però mai ens havíem preocupat per la comunicació més personal. I a una professió on té tant a veure el que aportem com a persones, amb la nostra visió de les coses, de la cultura i del món en general, era quelcom preocupant.

A Periferia, per sobre de perfils professionals som persones motivades i apassionades amb el que fem, i amb un projecte d’empresa, o sigui que vam aprofitar la reflexió per posar-hi remei ràpidament i situar una novetat a les nostres agendes: un cop al mes tancaríem ordinadors, activaríem el contestador automàtic i faríem una escapada per treballar aquestes connexions personals. Vam posar unes petites normes, que actuessin com a disparadors:

• Cada escapada estarà capitanejada per un membre del equip.
• Aquesta persona serà l’encarregada d’escollir el lloc on ens escaparem (a menys d’hora i mitja en cotxe des de les nostres oficines).
• El capità també ha d’escollir un lloc per dinar, a ser possible que tingui a veure amb la gastronomia local del lloc que visitem.
• També ha d’escollir un tema (o varis) sobre els que li vingui de gust parlar-ne, tingui o no a veure a l’activitat diària de Periferia.
• Cada membre del equip haurà de portar la seva cadira plegable. Serà el seu lloc de posicionament durant la distesa xerrada.
• Per últim, també vam decidir que compartiríem en aquest blog, canal important de comunicació amb clients i amics de Periferia, la nostra experiència.

Després d’un sorteig inicial vam determinar l’ordre de responsabilitat. I em va tocar ser primer capità d’aquesta aventura.

Chapter One
Va arribar el dia de la primera Quedada Cadira, amb el primer repte de gestionar una urgència. Tombaria els plans previstos? No. Per sort vam aconseguir donar una resposta ràpida. Minuts després ja estàvem al monovolum del Joan, amb les cadires carregades i moltes ganes de relaxar-nos i gaudir d’un dia que havia matinat esplèndid.

Vaig dirigir al Joan cap a una petita ermita, propera a Castellar del Vallés, un lloc que a les 11:30 del matí era un vergel de pau, llum i vegetació. Vam plantar les cadires, vam respirar una estona aquell aire sense preu, i vam començar a parlar. Bé, segons la normativa havia de començar a parlar jo, i així ho vaig fer, compartint amb la resta de perifèrics detalls sobre certs projectes personals que tenia entre mans, reptes importants que no havia comentat massa fins al moment. Jo em vaig sentir molt bé de poder fer-los partíceps de les meves energies creatives, més enllà de les que aplico diàriament als projectes de Periferia. Com estava previst, el tema ens va portar cap a altres, també en la esfera més personal. Vam acabar parlant del mon editorial, de PNL (programació neuro-lingüística) i d’hàbits alimenticis. Un luxe.

Pel dinar posterior m’havia reservat un bon as a la màniga, i vaig portar a Periferia a la Masia del Solà, un lloc superlatiu situat a Monistrol de Calders. I vam gaudir-ne molt, com cal, amb el cap relaxat i sense presses.

No ha estat gens malament per ser la primera experiència, oi?